dijous, 13 de novembre del 2008

MIRA LA LLUNA.... I .... SOMRIU...

Almenys ara tenia la terrassa,
almenys podia imaginar
per uns instants,
que s'hi trobava lluny,
que era un poc més lliure...

Almenys la podia veure...

I fou en aquella terrassa,
que començà a entonar la vella cançó,
la cançó d'un altre temps
un temps llunyà,
que s'havia quedat a viure amb ella,
com un vell record
i li feia entonar
aquella melodia,
aquells mots ininteligibles...

Poc a poc
se li anava liquant la desesperança
i ella l'anava calmant
i se li escalfava el cor...

L'havia trobada tant a faltar...
Però era en moments així
quan, desemparada ,
l'anava a buscar,
per desfer-se,
entregar-se als seus braços
I ser...
ser... lliurement

I estimar lliurement.

Mirava avall i veia com el torrent
de les seves pròpies llàgrimes
havia arrassat amb aquell artifici,
que ja no li servia,
que ja no volia.

I ara desprotegida de tot allò...
Es llençava a viure...
ara, tanmateix, sense por...

Sempre li quedaria la lluna...
i un somriure...
i tants somriures mig oblidats ja...

... Dedicat a aquella qui, fidel, ens cuida i ens il·lumina les obscuritats del ser...
Perquè incondicionalment ens recorda que, a pesar de tot, val la pena atrevir-se a viure...

diumenge, 9 de novembre del 2008

difuminant....

Difuminant...i tanmateix estimant...

Cartes incompletes...
guardades entre les pàgines d'un quadern ratllat,
on cada mot pren la importancia que té...
mi més...
ni menys....

Petits bocins d'ànima
que s'expressen en formes arrodonides
a través de la tinta,
sobre papers de colors
tacats de llàgrimes i esperança,
de somnis i realitats

Encara s'entreveuen les restes de la batalla
en cada mot,
com glopades d'un enyor
que esgarra les entranyes...

I les paraules rellisquen i van més enllà,
fòra del temps,
lluny d'alló palpable..
i es dibuixen en l'aire,
com la flaire de l'espigol, el romer, la frigola...

I et transporten allà on s'havien trobat,
on havien sigut,
i llavors els mots escrits
es barregen amb aquells mots ja dits,
mots que sortien de boques
de mans, d'ulls, de mirades i somriures
d'infinites abraçades...

Tot aixó s'hi troba allà en aquella muntanya
on un dia volaren junts...
Allí es on es desafien les lleis més bàsiques
la gravetat, el temps i l'espai...
I en certa manera s'hi troben
abraçats i envoltats d'aquesta flaire que desprenen els mots...

Però pot arribar a ser tan confus...
com els somnis...
immersos en un no temps, no espai...
sense present ni futur...
llàstima que sols siguen uns instants de glòria,
però tan intensos...

dilluns, 3 de novembre del 2008

Un somni confus...


"¿Que significa estar enamorat? Ningú no ho sap tampoc. ¿Què són els somnis? ¿ Què és la fe, els idels, l'amor? Tot, tot és tan confús... Cada u tragina dins seu un pou el fons del qual li és desconegut, si tant és que arriba a tenir un fons. Alguna rara vegada i descendim, però és en somnis; i un cop desperts ja no comprenem res."

... Incerta Glòria ... Joan Sales....

CANÇÓ DE PLUJA...



Cançó de plutja
Lluis el Sifoner

De tot el que tinc,

de tot el que vull

tan sols un record
que no em fa profit

la llarga tristor
i el resentiment

de no haver pogut
tindre´t a prop meu.

Te´n vares anar sense haver estat

no has dit el perque ni mai no ho diràs

després no hem segut res que es puga dir

sols erem dos morts trepitjant la nit.

La nit s´ha finit
allò nostre també

ara tu ets por,

i jo soc "al vent"

ni falta que fa
que parles amb mi

serem sols cançó
que no tindrà fi.

Serem un poema
que ningú no ha fet

un gest que fa riure

i plore i no vens

i un dia no lluny

que el món siga roig

i sols la bandera

em porte avant.

Serem la cançó cantada cridant

estrofa sens versos poema incordiant

després sols després

serém els amants

de versos que hem fet

sofrint i lluitant.




dissabte, 6 de setembre del 2008

" Waslala "


Escoltar el moviment

Tocar amb la mirada

Olorar el sabor

I saborejar el tacte...

Parlar-li al vent

Escoltar el silenci que regna baix de tot soroll...

Palpar la llum que travessa les fulles a través del vent

Traçar camins amb la imaginació,

camins de llum, d'una esperança que aborrona,

i una especie d'escalfor a les entranyes produida per una imatge no definida que es crea a través del camí imaginari i tan real alhora...

I és aquesta escalfor la que t'impulsa a emprendre el camí...


... Waslala ...


<< A l'ombra del savi advocater >>

dijous, 4 de setembre del 2008

...Bel·la... per part de uela....


I les infinites histories del uelo Josep i la uela Pepa...

" Ella no parlava mai de ningú, no contava cap de contaralla... ella sols parlava de son pare...
... era sabut de veritat, i contava histories al racó del foc, si les volies de plorar tots ploraven i si les volies de risa tots acabaven riguent...
i si n'era de bona persona... acollia a tots els que ho necessitaven, deixava que dormiren allí al riu-rau ,.. i mai no li van fer res...
i quan s'esperava vetlant al raconet de foc, esperant per donar menjar a l'aca...
Paperet que llegia, paperet que s'ensenyava de memòria... tantes histories sabia tan sols llegir-les una volta...
mirant el cel sabia quina hora era...
Ella igual que sa mare, sols parla del uelo i de sa mare... no li agraden les contaralles... ella continua contant les històries que a ella li han contat... "

" Bel·la "

dijous, 21 d’agost del 2008

RABOSETA NANA ON ETS????!!!!!


Encara la recorde... i encara gire el cap quan vaig cap a gata o cap a La Llosa,per veure si aconseguixc divisar aquella aventurera raboseta de veu aguda que em saludava sempre que jo la cridava a plena veu
- " Raboseta nana!!!! on ets??? "...
Em pregunte si encara viurà allà a la Cova de les Miqueles... I quines noves aventures tindrà per a contar-me... hauré d'anar a visitar-la...

<<... recordant records...>>


... gracies ...

dimecres, 20 d’agost del 2008

TOTS SOM UN POC PIRATES...


Perquè en el fons tots tenim, encara que siga amagat, un esperit aventurer... i l'esperança de trobar el tresor...
Anims pirates!!!

dissabte, 2 d’agost del 2008

EL ROQUET I LA BENETA

El Roquet i la Beneta a berenar se'n han anat,
tanta ha sigut la fartera,
que el Roquet s'ha escagassat,
s'encomana a santa Rita ell que es veu tot apurat,
es tira un pet i s'esguita cada credo arromangat,
el Roquet i la Beneta a berenar se'n han anat...

<< HISTORIES DEL BESAVI JOSEP >>

dimarts, 22 de juliol del 2008

... la màgia teixida en els nostres somnis...


... Les altes sacerdotesses de la imaginació....

Potser si.. tots duem la màgia a dins.. teixida en els nostres somnis.
Diuen que <<...la màgia floreix quan expresses el teu somni i fas desaparèixer les fronteres. Els somnis poden canviar la vida , i a la llarga el món. L'alliberament comença amb imatges que ballen al teu cap, i llavors pots traduir aquestes imatges a paraules. I les paraules no costen res!...>>

"Oh,si,tia Habiba, pensava jo, jo seré maga.
Travessaré aquesta vida de codis estrictes que m'espera en els carrers estrets de la medina amb els ulls clavats en el somni...
Les paraules, les estimaré.
Les cultivaré per il·luminar les nits,
per derruir murs,
i empetitir portes.
Sembla prou fàcil, tia Habiba , quan tu i la Xama entreu i sortiu del fràgil tetatre encortinat,
Tan fràgil a última hora de la nit, en aquella terrassa remota.
Però tan vital, tan nodridor, tan meravellós.
Esdevindré una maga
Cisellaré les paraules per compartir el somni i fer esdevenir inútils les fronteres."

Fatima Mernissi " Somnis de l'harem"

somnim doncs.... i travessem fronteres...

dimecres, 28 de maig del 2008

LLIURE DEL PES DE LA CARN....


" Ara que la nit desfà totes les coses corpòries
i que la sang s'apaivaga
amb el vell reclam dels somnis,
llença't al riu de la son,
Amor, criatura, dorm.

Lliure del pes de la carn,
el teu esperit divaga
pels obscurs boscos espessos
de la lassitud secreta.
No vull que fogs ni gripaus,
Amor, te m'espantin. Dorm.

Que el dolç corrent subterrani
al curs segur dels planetes
se't concordi amb transparències
demúsica innominada.
De lluny vetllo el teu viatge,
Amor, fins que en tornis. Dorm."

<<>>


....Una forta pluja que cau i ens desfà, poc a poc, amb tranquilitat .... i tornem a ser fang....
Però un ùltim alé ... una ùltima espurna d'aquell foc que abans cremava amb força, fa que tornem a neixer.... aquest cop nus, davant la vida. Sense res més que el nostre cos.... lluny de convencions socials... lluny de prejudicis... lluny d'aquelles pors que ens impedien avançar....
Lluny de tot això i més aprop de la immensitat de no se on.....

I continua sonant la melodia....

i un salt al buit.....

dissabte, 17 de maig del 2008

DEIXANT SONAR LA MELODIA...

Allí estava, recordant-me cada matí tot allò que en certa manera havia abandonat... allò que havia sigut i potser encara era...
Aquella peça que havia deixat a mitjes... aquelles notes que encara resonen a les meues orelles... i aquells camins que els meus dits encara recorden.
Però aquell matí, despés d'aquell estrany somni... vaig sentir la necessitat de treure la pols que el temps havia anat acumulant i obrir la capsa.
Llavors el vaig retrobar... i encara sonava... va ser llavors quan es va iniciar la tempesta... aquesta tempesta que encara m'arrastra a un lloc incert on no paren de sonar antigues notes greus i agudes que m'evoquen tot alló guardat a la capsa... i no em queda més remei que improvisar i tocar les velles cançons i acabar aquelles peces a mitges i iniciar noves cançons...

deixant sonar la melodia...

dimecres, 23 d’abril del 2008

AQUELLS RACONS ....



" El paissatge és memòria... més enllà dels seus llimits, el paissatge sosté les petjades del passat, reconstrueix recorts, projecta en la mirada les ombres d'altre temps que ja sols existeix com a reflex d'ell mateix en la memòria del viatger o de qui , simplement, segueix fidel a aquest paissatge."

"... el paissatge és la font originaria i principal de la melangia..."

------ < El rio del olvido > ------- " Julio Llamazares"



Pot ser, per això, quan va deixar que el paissatge començara a formar part d'ella, va evocar quasi sense adonar-se'n aquells vells anels... i el temps va desapareixer.

El present , el passat i el futur és barrejaven regalant-li aquell sentiment d'immensitat, d'infinit...

I de sobte, va entendre que en aquell moment el paissatge era l'expressió d'ella mateixa, que ella era el paissatge... que descobrint aquell racó del món i fusionant-se amb ell, no havia fet res més que iluminar un raconet del seu ser...


---->> INTERRAIL '07 <<---- " Bled ( Eslovenia), Gries im sellrain ( Austria ), Venècia "

dimecres, 2 d’abril del 2008

AMB L'ESPERANÇA D'UN NOU HORITZÓ


(Un vaixell . Al centre la vela plegada. A l'esquerre de la vela, en primer terme, un bagul i una xarxa de pescadors embolicada. A un lateral, una barana que limita el vaixell.
Tota l'escena il.luminada amb una llum rogenca i amb un so de fons de gavines (està sortint el sol).

Ella puja al vaixell, sols du com a equipatge una vella bossa de mà i un mocador que li recull els cabells. Sembla cansada, té el rostre cansat, amb els ulls caiguts i unes ulleres molt marcades, els muscles li pengen cap avant i camina lentament com si tot el cos li pesara...

Al posar als peus al vaixell, Laura es desequilibra i trontolla degut al moviment de les onades que sacsegen el terra. Li cau la bossa al terra, s'ajup per recollir-la, però un altre sacseig un poc més fort la fa trontollar encara més i quasi la tira al terra.
Deixa l'equipatge on ha caigut. S'aixeca i observa amb urgència el seu entorn, buscant un lloc per seure, la seua mirada s'atura en el bagul. 'Llavors comença a caminar cap al bagul intentant mantenir l'equilibri.
S'hi asseu. Tanca els ulls, acota el cap i se'l sosté amb les dues mans, s'hi està una estoneta amb aquesta postura vins que poc a poc va recuperant l'equilibri.

De sobte una brisa d'aire fresc li fa volar els cabells fent volar alhora el mocador que duia al cap. Ella obre els ulls, aixeca el cap i seguix amb la mirada com el vent s'endú el seu mocador sense moure's un pèl, fins que el perd de vista... Respira profundament i somriu.

El vent desplega la vela fent un fort soroll que fa que Laura s'hi fixe el moviment de la vela que té a sobre. I se la quedi mirant. La respiració se li accelera, el cos s'inclina cap avant, mou les cames amb neguit i s'aixeca. Es posa a córrer amunt i avall del vaixell cridant a plena veu. Fins que veu la barana i cansada de correr, s'hi recolza i mira l'horitzó.

Poc a poc la respiració torna a la normalitat , cada cop és més profunda i tranquil·la. S'acarona els braços amb tendresa, com vullguent abraçar-se ella mateixa, amb un somriure d'esperança que se li va dibuixant al rostre.
S'acarona el coll i accidentalment toca el collar, se li esborra el somriure. Es treu el collaret, el mira, allarga la mà fòra de la barana. tanca els ulls i fa un gest com si anés a llençar-lo, però de sobte, s'atura, obri els ulls, el mira i se'l torna a posar lentament mentre dolces llàgrimes s'esgolen per les seves galtes i un petit somriure agredolç comença a canviar-li el rostre.

Arriba ell.

Toni es queda mirant-la des de l'entrada del vaixell. S'acosta lentament cap a ella, li dona un petó al front, li agafa les mans, la mira als ulls, li seca les llàgrimes i diu:)

TONI: Estàs preparada?
LAURA: Estic decidida... ho deixe tot...
TONI: Anem doncs...

(Ell la torna a besar, deslliga el vaixell i deixa que el vent acaroni la vela marcant el nou rumb. Mentre deixen que la llum d'un nou dia els acarone els cossos.
Ella l'abraça i marxen.)