dijous, 13 de novembre de 2008

MIRA LA LLUNA.... I .... SOMRIU...

Almenys ara tenia la terrassa,
almenys podia imaginar
per uns instants,
que s'hi trobava lluny,
que era un poc més lliure...

Almenys la podia veure...

I fou en aquella terrassa,
que començà a entonar la vella cançó,
la cançó d'un altre temps
un temps llunyà,
que s'havia quedat a viure amb ella,
com un vell record
i li feia entonar
aquella melodia,
aquells mots ininteligibles...

Poc a poc
se li anava liquant la desesperança
i ella l'anava calmant
i se li escalfava el cor...

L'havia trobada tant a faltar...
Però era en moments així
quan, desemparada ,
l'anava a buscar,
per desfer-se,
entregar-se als seus braços
I ser...
ser... lliurement

I estimar lliurement.

Mirava avall i veia com el torrent
de les seves pròpies llàgrimes
havia arrassat amb aquell artifici,
que ja no li servia,
que ja no volia.

I ara desprotegida de tot allò...
Es llençava a viure...
ara, tanmateix, sense por...

Sempre li quedaria la lluna...
i un somriure...
i tants somriures mig oblidats ja...

... Dedicat a aquella qui, fidel, ens cuida i ens il·lumina les obscuritats del ser...
Perquè incondicionalment ens recorda que, a pesar de tot, val la pena atrevir-se a viure...

2 comentaris:

A. Dragomiloff Supertramp ha dit...

I tant que sí...

:)

Anònim ha dit...

:)

Perleta, moltes gràcies per l'ajuda d'anit... si no arriba a ser per tu... no se que m'agafa...

Hui, un dia nou i amb moltes perspectives per davant! :)

Un besot molt fort!

Cuida't i ens vegem prompte!