dijous, 13 de novembre del 2008

MIRA LA LLUNA.... I .... SOMRIU...

Almenys ara tenia la terrassa,
almenys podia imaginar
per uns instants,
que s'hi trobava lluny,
que era un poc més lliure...

Almenys la podia veure...

I fou en aquella terrassa,
que començà a entonar la vella cançó,
la cançó d'un altre temps
un temps llunyà,
que s'havia quedat a viure amb ella,
com un vell record
i li feia entonar
aquella melodia,
aquells mots ininteligibles...

Poc a poc
se li anava liquant la desesperança
i ella l'anava calmant
i se li escalfava el cor...

L'havia trobada tant a faltar...
Però era en moments així
quan, desemparada ,
l'anava a buscar,
per desfer-se,
entregar-se als seus braços
I ser...
ser... lliurement

I estimar lliurement.

Mirava avall i veia com el torrent
de les seves pròpies llàgrimes
havia arrassat amb aquell artifici,
que ja no li servia,
que ja no volia.

I ara desprotegida de tot allò...
Es llençava a viure...
ara, tanmateix, sense por...

Sempre li quedaria la lluna...
i un somriure...
i tants somriures mig oblidats ja...

... Dedicat a aquella qui, fidel, ens cuida i ens il·lumina les obscuritats del ser...
Perquè incondicionalment ens recorda que, a pesar de tot, val la pena atrevir-se a viure...

diumenge, 9 de novembre del 2008

difuminant....

Difuminant...i tanmateix estimant...

Cartes incompletes...
guardades entre les pàgines d'un quadern ratllat,
on cada mot pren la importancia que té...
mi més...
ni menys....

Petits bocins d'ànima
que s'expressen en formes arrodonides
a través de la tinta,
sobre papers de colors
tacats de llàgrimes i esperança,
de somnis i realitats

Encara s'entreveuen les restes de la batalla
en cada mot,
com glopades d'un enyor
que esgarra les entranyes...

I les paraules rellisquen i van més enllà,
fòra del temps,
lluny d'alló palpable..
i es dibuixen en l'aire,
com la flaire de l'espigol, el romer, la frigola...

I et transporten allà on s'havien trobat,
on havien sigut,
i llavors els mots escrits
es barregen amb aquells mots ja dits,
mots que sortien de boques
de mans, d'ulls, de mirades i somriures
d'infinites abraçades...

Tot aixó s'hi troba allà en aquella muntanya
on un dia volaren junts...
Allí es on es desafien les lleis més bàsiques
la gravetat, el temps i l'espai...
I en certa manera s'hi troben
abraçats i envoltats d'aquesta flaire que desprenen els mots...

Però pot arribar a ser tan confus...
com els somnis...
immersos en un no temps, no espai...
sense present ni futur...
llàstima que sols siguen uns instants de glòria,
però tan intensos...

dilluns, 3 de novembre del 2008

Un somni confus...


"¿Que significa estar enamorat? Ningú no ho sap tampoc. ¿Què són els somnis? ¿ Què és la fe, els idels, l'amor? Tot, tot és tan confús... Cada u tragina dins seu un pou el fons del qual li és desconegut, si tant és que arriba a tenir un fons. Alguna rara vegada i descendim, però és en somnis; i un cop desperts ja no comprenem res."

... Incerta Glòria ... Joan Sales....

CANÇÓ DE PLUJA...



Cançó de plutja
Lluis el Sifoner

De tot el que tinc,

de tot el que vull

tan sols un record
que no em fa profit

la llarga tristor
i el resentiment

de no haver pogut
tindre´t a prop meu.

Te´n vares anar sense haver estat

no has dit el perque ni mai no ho diràs

després no hem segut res que es puga dir

sols erem dos morts trepitjant la nit.

La nit s´ha finit
allò nostre també

ara tu ets por,

i jo soc "al vent"

ni falta que fa
que parles amb mi

serem sols cançó
que no tindrà fi.

Serem un poema
que ningú no ha fet

un gest que fa riure

i plore i no vens

i un dia no lluny

que el món siga roig

i sols la bandera

em porte avant.

Serem la cançó cantada cridant

estrofa sens versos poema incordiant

després sols després

serém els amants

de versos que hem fet

sofrint i lluitant.