dijous, 19 de novembre del 2009

La recent casadeta

Una recent casadeta
es lamentava plorant
"ma mare té la culpa
de lo que m’està passant"

M’ha casat amb un vell
que té molts diners
però té una flauta
que no li val res

Per què vull tantes pessetes
si a mi no me fan profit
i si me pica la viola
Me la rascaré amb lo dit

Pareixc una bleda
en un camp de secà
que si no la reguen
no pot espigar

Em buscaré una criat jove
i el motoret regará
Treurà l’aigua fresca
i l’hortet amb saó
i d’eixa manera
creixerà el meló

i d’eixa manera
creixerà el meló

i d’eixa manera
creixerà el meló.


"La recent casadeta" és una cançó popular que es canta a Pedreguer.

vos afegixc el link d'aquesta cançó cantada per Lluís el Sifoner:
http://www.youtube.com/watch?v=MaZIHm78Uf8

EL PARADÍS




En realitat tenim el paradís tan aprop...
Sols hem d'aturar-nos, aixecar el cap, obrir la mirada, i disfrutar de tot això que permaneix fidel, donant-nos la vida, regalant-nos espais de quietut, de silenci, de pau, de tranquilitat. Espais per respirar, espais que ens acollixen, perquè en realitat nosaltres en formem part.


dissabte, 4 de juliol del 2009

SALVATGES.....


Ho trobe a faltar....

dijous, 11 de juny del 2009

Les tres germanes (Txejov)


I Maixa diu: - Sentiu la música ? Ens abandonen. L'un d'ells ens ha deixat per sempre. I nosaltres quedem soles per recomençar la nostra vida. Hem de viure..., hem de viure....

I Irina diu: - Arribarà un dia que els homes sabran el perquè de tot això, el perquè de tants sofriments. Ja no hi haurà misteri.... Però mentrestant, cal viure.... cal treballar, només treballar.
Demà marxaré sola, tant se val... Ensenyaré a l'escola i donaré la vida als qui potser la necessiten.
Som a la tardor. Aviat vindrà l'hivern, la neu ho cobrirà tot, però jo treballaré, treballaré...

I Olga diu: - La música toca tan alegrement, amb tant d'entusiasme! Tinc ganes de viure! Oh, Déu meu! Passarà el temps i nosaltres també ens n'anirem per tota l'eternitat, i tothom ens oblidarà. Oblidaran les nostres cares, les nostres veus i quantes érem. Però els nostres sofirments es transformaran el joia per als qui vindran després de nosaltres... La felicitat i la pau davallaran per sobre la terra... I es recordaran dels que ara vivim, i ens beneiran. Germanes, germanes estimades, potser aviat podrem saber per què naixem, per què existim, per què sofirm... Si ho sabéssim, si ho sabéssim....

" EL BON DOCTOR"







Gràcies a tots per fer tot això possible!!!!!!!!!!!

-" Oh!!! Déu meu!!!! sòc feliç!!!!"

diumenge, 24 de maig del 2009

dimecres, 20 de maig del 2009



.... Dels privilegis de viure amb una pastissera....

dilluns, 18 de maig del 2009





Per la seva galta delicada tremolava una llàgrima de tant en tant.
Semblava governar les emocions que amb actitud extremament rebel preteninen regnar per sobre d'ella.
Però no amb indignació; la calma i el dolor es disputaven el paper d'expressar el que sentia.
Si heu vist ploure i fer sol al mateix temps, les seves llàgrimes i els seus somriures causaven un efecte molt semblant, però millor encara. Els lleus somriures de plaer que jugaven en el seu llavi encès semblaven ignorar les convidades dels seus ulls, que l'estatge abandonaven com perles que brollessin d'una font de diamants... En fi: que l'aflicció fóra una joia d'un valor altí ssim si tothom li atorgués tan gran bellesa.
Rei Lear , William Shakespeare

diumenge, 17 de maig del 2009

... Una mirada....


Simplement.... el goig de la llum d'una mirada....

Una llum que acull, acompanya....
que somnia i fa somniar

Una mirada que somriu i fa somriure... inevitablement....

Gràcies llumeta!

DINAMITA



... pròximament ...

dimecres, 1 d’abril del 2009

el poble....


Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te'n.
Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes,en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins hi tot quan no hi ets es queda esperant-te.

"La lluna i les fogueres" (Cesare Pavese)

dijous, 5 de març del 2009

LLETRA

Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix els curs de cada dia.

T'escric del poble estant i em creixen líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!

Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m'allunya.

Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.

Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries
que em nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, a poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí: t'escric i és nit a fora.

¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em deconcerta.

Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci no sotmetre't
a la mesura del desig, i en canvi
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.

Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que comparitm, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.

"Miquel Martí Pol"

dijous, 22 de gener del 2009

dimarts, 20 de gener del 2009

.... ÉS L'ÚNICA MANERA....

Ara, després del que acaba de fer, necessita reafirmar allò que l'ha dut a fer-ho, necessita justificar-se a ella mateixa i tornar a entendre que és millor així. Necessita seguir endavant..


Tot ho recorda borrós. L'últim que recorda d'aquella nit, és l' estrany que li va oferir aquella ampolla per ajudar-la a entrar en calor, per combatre la fredor de la nit.

Ella feia poc que havia arribat a la ciutat, era estrangera, no entenia l'idioma, així i tot havia aconseguit una feina i un pis compartit. Però llavors ja feia un mes que ho havia perdut tot altre cop, que anava a la deriva, nedant en un mar turmentós, sense trobar recer.

I l'únic que li quedava, era el carrer, i refiar-se d'aquell home que li oferia ajuda.


Després d'això, recorda dèbilment les seves llàgrimes, els seus crits, que ja no sap si van arribar a sortir de la seva boca, una dèbil resistència, i aquell dolor infinit...


Tot això ho recorda com en una mena d'estat estrany. Està segura que aquella ampolla duia alguna cosa més que vi, alguna cosa que va fer que perdés el coneixement.


Després el temps va anar molt ràpid, la lluita per sobreviure al carrer és molt dura i no et queda temps per lamentar-te encara més. Has d'aconseguir sortir d'aquesta situació.


Però passats els mesos, se'n va adonar... aquell fill de puta....


Va anar al metge... i llavors va entendre, els vòmits i els marejos, però també aquella malaltia que no la deixava, passava d'una a l'altra i no aconseguia recuperar-se de res.... tenia la SIDA. Segurament el seu fill també la tindria... Volia avortar, fos com fos... però no tenia diners, no podia fer-ho...


Ara és mira les mans, no vol mirar enrerra . No pot evitar que les llàgrimes li afloren. Ella camina ràpid per esborrar del seu cap, l'última imatge d'aquella carona petita, d'aquells ullets innocents que se la miraven amb tendresa, d'aquelles manetes...

    “Ho he fet per tu... -és deia- ho he fet per tu.... quina vida t'esperava... quina vida... això no és vida... no vull ser jo qui et porte a aquest món cruel. No vull que més tard sigues tu qui maleeixi haver nascut, com ara ho maleeixo jo... Si no et puc donar una vida feliç, serà millor que et prive d'aquesta. Que els teus ulls segueixin tendres, la teua carona innocent, les teves manetes suaus.... i això per sempre, infinitament, feliç, innocent i tendre. És l'única manera Déu meu... l'única manera....”


diumenge, 11 de gener del 2009

.... NARINANTI....


....NARINANTI....

Presenta:

"IJAMINA 'T"

Un espectacle basat en l’obra
“12 Treballs” de Lluïsa Cunillé,
que mostra petits retalls de la vida en un banc.
Expressa la nostra dislèxia social i la nostra
manera de passar-ho bé amb el teatre.

Repartiment:

Marc Barbena,
Roger Cantos,
David Maqueda
Àlex Mitjà,
Marina Mulet,
Brisa Ronda,
Omar Sanchís.

Direcció:
Assis Tida

Lloc:
Art-Café Bar “ROSA BLANCA”
Carrer Casp nº 68 (Esquina Girona)
Metro, Urquinaona o Catalunya

http://maps.google.es/maps?sourceid=navclient&hl=es&rlz=1T4GZHY_esES242ES242&q=casp%2068&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wl

Horari:
Dimarts, 13 de gener de 2009
A partir de les 22 hores

dimecres, 7 de gener del 2009

...la filla del mar...



LA FILLA DEL MAR “

ACTE III: Escena IX


Àgata: Aquí, en aquest lloc, me va parlar aquell dia; i allí esmolant la fitora...

(Pausa.) La fitora?... (Pausa: després corre a buscar-la sota l'escala, amb feréstega

alegria.) Ah! Ja la sé! Ja la tinc! És aquí , aquí , que és meva. ( Besant-la.) Meva!

Tota la vida que ens fem ella i jo, que som com mare i filla i ens estimem, ens

estimem! (Bressant-la en sos braços com si fos una criatura i cantant a mitja veu.)

<> (Llença a la fitora escopint

rabiosa )Eh! Què estic cantant! Si això m'ho deia ell quan m'enganyava! Fora, tot

fora! Ell i jo i la Mariona! Oh! I quina ràbia que li tinc, a la Mariona! Sinó que a ella

no la puc matar perquè sons pares me salvaren la vida... Allà en aquest mar, d'a on a

vegades sento veus que m'hi criden, com si hi hagués quedat per sobre la veu de mos

pares. Filla! Filla! Ah! Quina alenada més grata que m'arriba! ( Descordant-se el coll

i el pit per a rebre-la millor ) I com se m'eixampla el pit al respirar-la! El mar sí que

m'estima ! Això se n'entra a l'ànima ! Aquí a terra misèries i llàgrimes i mort : allà la

pau amb els meus, sense angoixes ni mentides! Eh! Per què veure més a aquest mal

home? Que s'afarti de goig , que ja està bé entre la gent com ell! ( Ha llençat el mocador del coll quedant espitregada.)

Ai pare! Ai mare meva! Ja prou que vos he enyorat ! Obriu-me els braços, que vinc al

vostre cor! Rebeu-me ( Corre a llençar-se al mar.)