dimecres, 2 d’abril de 2008

AMB L'ESPERANÇA D'UN NOU HORITZÓ


(Un vaixell . Al centre la vela plegada. A l'esquerre de la vela, en primer terme, un bagul i una xarxa de pescadors embolicada. A un lateral, una barana que limita el vaixell.
Tota l'escena il.luminada amb una llum rogenca i amb un so de fons de gavines (està sortint el sol).

Ella puja al vaixell, sols du com a equipatge una vella bossa de mà i un mocador que li recull els cabells. Sembla cansada, té el rostre cansat, amb els ulls caiguts i unes ulleres molt marcades, els muscles li pengen cap avant i camina lentament com si tot el cos li pesara...

Al posar als peus al vaixell, Laura es desequilibra i trontolla degut al moviment de les onades que sacsegen el terra. Li cau la bossa al terra, s'ajup per recollir-la, però un altre sacseig un poc més fort la fa trontollar encara més i quasi la tira al terra.
Deixa l'equipatge on ha caigut. S'aixeca i observa amb urgència el seu entorn, buscant un lloc per seure, la seua mirada s'atura en el bagul. 'Llavors comença a caminar cap al bagul intentant mantenir l'equilibri.
S'hi asseu. Tanca els ulls, acota el cap i se'l sosté amb les dues mans, s'hi està una estoneta amb aquesta postura vins que poc a poc va recuperant l'equilibri.

De sobte una brisa d'aire fresc li fa volar els cabells fent volar alhora el mocador que duia al cap. Ella obre els ulls, aixeca el cap i seguix amb la mirada com el vent s'endú el seu mocador sense moure's un pèl, fins que el perd de vista... Respira profundament i somriu.

El vent desplega la vela fent un fort soroll que fa que Laura s'hi fixe el moviment de la vela que té a sobre. I se la quedi mirant. La respiració se li accelera, el cos s'inclina cap avant, mou les cames amb neguit i s'aixeca. Es posa a córrer amunt i avall del vaixell cridant a plena veu. Fins que veu la barana i cansada de correr, s'hi recolza i mira l'horitzó.

Poc a poc la respiració torna a la normalitat , cada cop és més profunda i tranquil·la. S'acarona els braços amb tendresa, com vullguent abraçar-se ella mateixa, amb un somriure d'esperança que se li va dibuixant al rostre.
S'acarona el coll i accidentalment toca el collar, se li esborra el somriure. Es treu el collaret, el mira, allarga la mà fòra de la barana. tanca els ulls i fa un gest com si anés a llençar-lo, però de sobte, s'atura, obri els ulls, el mira i se'l torna a posar lentament mentre dolces llàgrimes s'esgolen per les seves galtes i un petit somriure agredolç comença a canviar-li el rostre.

Arriba ell.

Toni es queda mirant-la des de l'entrada del vaixell. S'acosta lentament cap a ella, li dona un petó al front, li agafa les mans, la mira als ulls, li seca les llàgrimes i diu:)

TONI: Estàs preparada?
LAURA: Estic decidida... ho deixe tot...
TONI: Anem doncs...

(Ell la torna a besar, deslliga el vaixell i deixa que el vent acaroni la vela marcant el nou rumb. Mentre deixen que la llum d'un nou dia els acarone els cossos.
Ella l'abraça i marxen.)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Buh!

T'he descobert... :)

Aquesta nit et cride ;)


-a-

me ha dit...

que boniquet!!
qui l'ha escrit?
és una interpretació que estas preparant o l'has escrit tu?
besets boniqueta!

Anònim ha dit...

Marineta! Per fi et signe! jeje Sóc Pau.

Has escritu tu això? Està super xulo... tb escrius molt be! :D

Tindré que comensar a aprendre...


No, enserio, molt bonica la història!




Un besot! A veure si ens vegem promte!