Allí estava, recordant-me cada matí tot allò que en certa manera havia abandonat... allò que havia sigut i potser encara era...
Aquella peça que havia deixat a mitjes... aquelles notes que encara resonen a les meues orelles... i aquells camins que els meus dits encara recorden.
Però aquell matí, despés d'aquell estrany somni... vaig sentir la necessitat de treure la pols que el temps havia anat acumulant i obrir la capsa.
Llavors el vaig retrobar... i encara sonava... va ser llavors quan es va iniciar la tempesta... aquesta tempesta que encara m'arrastra a un lloc incert on no paren de sonar antigues notes greus i agudes que m'evoquen tot alló guardat a la capsa... i no em queda més remei que improvisar i tocar les velles cançons i acabar aquelles peces a mitges i iniciar noves cançons...
deixant sonar la melodia...
dissabte, 17 de maig del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ufff, marina...
Crec que no cal que et diga res, perquè tu ja ho saps tot el que t'he de dir, i si t'ho diguera quedaria coent perquè no puc dirteu tan bé com si ens mirem i no tho dic...
tu m'entens, no??
xDDDDDDDDD
T'estimeeeee (am locura infernal!! xDD)
Prompte ens vegem ;)
Oix... saps quin és el secret? que no hi ha secret!
Tercer post, bravo... Podríem parlar d'una mena de jam, no sé exactament on (com a mínim a la Marina) i no sé en quins paràmetres artístics, però ja anirem parlant, no?
SALUT!
Anem avançant poquet a poquet, uns més literaris i altres més politicastres, tot va a gustos però fet i fet ja estem totes i tots dins la blocosfera.
Bé filla, que dir-te, que tot molt ben parit i ens vorem la setmana que ve a Beniarbeig!
Publica un comentari a l'entrada