Parlàvem aleshores. És possible
 que parlàssem d'açò, d'allpo altre.
Ningú insistia massa en el que deia.
 A ambdós ens era igual açó que allò,
 i parlàvem i dèiem i no dèiem,
 i tot segui igual: el món, el riu,
el genoll, la finestra, el cobertor.
Parlàvem. Em recorde que parlàvem
 de... Què importa que fos d'açó, d'alló?
 Fluíem mansament, érem, anàvem
- quelcom ens duia tendrament, ens duia.
 I això és tot. Això som. Un riu a penes.
(L'aire arribava a la cortina a penes.
L'aire i les veus dels nins a la placeta.
L'aire, les veus dels nins... No me'n recorde.
Quelcom hi havia més, quelcom, a penes,
 precisament a penes, que no sé.
I què?) Fluíem. Érem. Lentament
érem, fluíem, tarda avall, només.
Només. Res no ens mancava. Només, doncs.
Érem al cim de la muntanya, nus.
 Tots dos érem al cim, sobre la brossa.
Havíem arribat fins al més alt.
Fou un jorn de calor, un jorn suós,
amb les mans esvaroses, amb el cos
esvarós. A la tarda, cap al tard,
fórem al cim de la muntanya, nus,

oferts, a la muntanya, als aires crus.

Jo ja sé que no fou exactament
així, que no hi va haver muntanya, que...
Però flotavem mansament, tots dos,
 fluíem mansament tots dos, fluíem.
ens recobràvem, fredament, amb l'aire.

Ens recobràvem. Lentament anàvem
reconeixent-nos en açò i allò,
anant, tornant al món, a la camisa,
als botons, les sabates, al vestit,
al llaç que no sabies com nuar-te,
I a poc a poc sabèrem el que dèiem.

Però açó és altra cosa.

<< Vicent Andrés Estellés>>