.... ÉS L'ÚNICA MANERA....

Ara, després del que acaba de fer, necessita reafirmar allò que l'ha dut a fer-ho, necessita justificar-se a ella mateixa i tornar a entendre que és millor així. Necessita seguir endavant..

Tot ho recorda borrós. L'últim que recorda d'aquella nit, és l' estrany que li va oferir aquella ampolla per ajudar-la a entrar en calor, per combatre la fredor de la nit.

Ella feia poc que havia arribat a la ciutat, era estrangera, no entenia l'idioma, així i tot havia aconseguit una feina i un pis compartit. Però llavors ja feia un mes que ho havia perdut tot altre cop, que anava a la deriva, nedant en un mar turmentós, sense trobar recer.

I l'únic que li quedava, era el carrer, i refiar-se d'aquell home que li oferia ajuda.

Després d'això, recorda dèbilment les seves llàgrimes, els seus crits, que ja no sap si van arribar a sortir de la seva boca, una dèbil resistència, i aquell dolor infinit...

Tot això ho recorda com en una mena d'estat estrany. Està segura que aquella ampolla duia alguna cosa més que vi, alguna cosa que va fer que perdés el coneixement.

Després el temps va anar molt ràpid, la lluita per sobreviure al carrer és molt dura i no et queda temps per lamentar-te encara més. Has d'aconseguir sortir d'aquesta situació.

Però passats els mesos, se'n va adonar... aquell fill de puta....

Va anar al metge... i llavors va entendre, els vòmits i els marejos, però també aquella malaltia que no la deixava, passava d'una a l'altra i no aconseguia recuperar-se de res.... tenia la SIDA. Segurament el seu fill també la tindria... Volia avortar, fos com fos... però no tenia diners, no podia fer-ho...

Ara és mira les mans, no vol mirar enrerra . No pot evitar que les llàgrimes li afloren. Ella camina ràpid per esborrar del seu cap, l'última imatge d'aquella carona petita, d'aquells ullets innocents que se la miraven amb tendresa, d'aquelles manetes...

“Ho he fet per tu... -és deia- ho he fet per tu.... quina vida t'esperava... quina vida... això no és vida... no vull ser jo qui et porte a aquest món cruel. No vull que més tard sigues tu qui maleeixi haver nascut, com ara ho maleeixo jo... Si no et puc donar una vida feliç, serà millor que et prive d'aquesta. Que els teus ulls segueixin tendres, la teua carona innocent, les teves manetes suaus.... i això per sempre, infinitament, feliç, innocent i tendre. És l'única manera Déu meu... l'única manera....”