diumenge, 24 de maig del 2009
dimecres, 20 de maig del 2009
dilluns, 18 de maig del 2009
Per la seva galta delicada tremolava una llàgrima de tant en tant.
Semblava governar les emocions que amb actitud extremament rebel preteninen regnar per sobre d'ella.
Però no amb indignació; la calma i el dolor es disputaven el paper d'expressar el que sentia.
Si heu vist ploure i fer sol al mateix temps, les seves llàgrimes i els seus somriures causaven un efecte molt semblant, però millor encara. Els lleus somriures de plaer que jugaven en el seu llavi encès semblaven ignorar les convidades dels seus ulls, que l'estatge abandonaven com perles que brollessin d'una font de diamants... En fi: que l'aflicció fóra una joia d'un valor altí ssim si tothom li atorgués tan gran bellesa.
Rei Lear , William Shakespeare
diumenge, 17 de maig del 2009
... Una mirada....
Simplement.... el goig de la llum d'una mirada....
Una llum que acull, acompanya....
que somnia i fa somniar
Una mirada que somriu i fa somriure... inevitablement....
Gràcies llumeta!
dimecres, 1 d’abril del 2009
el poble....
Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te'n.
Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes,en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins hi tot quan no hi ets es queda esperant-te.
"La lluna i les fogueres" (Cesare Pavese)
dijous, 5 de març del 2009
LLETRA
Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix els curs de cada dia.
T'escric del poble estant i em creixen líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!
Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m'allunya.
Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries
que em nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, a poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí: t'escric i és nit a fora.
¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em deconcerta.
Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci no sotmetre't
a la mesura del desig, i en canvi
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.
Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que comparitm, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.
"Miquel Martí Pol"
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix els curs de cada dia.
T'escric del poble estant i em creixen líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!
Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m'allunya.
Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries
que em nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, a poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí: t'escric i és nit a fora.
¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em deconcerta.
Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci no sotmetre't
a la mesura del desig, i en canvi
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.
Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que comparitm, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.
"Miquel Martí Pol"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
