Nomada en l'espai infinit

" Somiant des d'un aparador" - Escena 1

2010-10-23T16:05:00.000-07:00

Aspàsia: 16 anys. Ve a Barcelona amb el somni i la promesa d'arribar a ser la millor
model del món. El proxeneta la porta al prostíbul prometent-li que allí trobarà algú que farà realitat el seu somni i que ell l'ajudarà.

Proxeneta: 50 anys. Amo del prostíbul. Es dedica a buscar noies per prostituir-les. Les porta
enganyades i s'aprofita d'elles.

Prostituta 1

Home 1

Home 2

Home 3

Home 4

Veu 1 i Veu 2: Personificacions del pensament d'Aspàsia

(L'interior d'una prostíbul de luxe a les afores de Barcelona.
Al fons, deixant espai al darrera, una tela blanca translúcida, per exemple tela de tul, amb quatre compartiments al darrera. Cada compartiment s'obre amb una escletxa feta en vertical i apegada amb velcro. Al mig de l'escenari, deixant espai davant i darrere hi ha una filera de cubs blancs repartits en l'espai; dos a la banda esquerra, dos a la banda dreta i un al centre. En els dos de la banda dreta i en el de més a l'esquerre hi ha maniquins vestides amb roba interior i en una postura sexy.)

Escena 1: “Somnis Ofegats”

(Fosc. S'encén una llum, enfoca una nena d'uns 16 anys (Aspàsia) vestida de gala, amb un vestit platejat, sabates de taló, el cabell recollit en un monyo perfecte, guants llargs i un collar de perles. Un bombardeig de flaixos. Ella somriu i saluda.
Entren 4 homes vestits de negre (neutres). Comencen a despullar-la amb violència. Li arrenquen trossos de roba, li trenquen el collar i li desfan el cabell. Queda sols amb roba interior i les sabates de taló. Els homes se'n van. S'aturen els flaixos. Ella queda plantada amb la mirada fixa endavant.
Se sent la veu del Proxeneta llunyana, que diu: - Aspàsia!
Aquesta veu va apropant-se fins que la mà del Proxeneta s'atura a l'espatlla d'ella. Llavors
s'il·lumina tot l'escenari. (Al fons el tul blanc, els cinc cubs amb els tres maniquins i els altres cubs amb dos actrius, al mig Aspàsia i a l'esquerre la Prostituta 1. El Proxeneta al darrera d'Aspàsia.)

PROXENÈTA:- Aspàsia! Atenta! que sinó no es fixaran amb tu. (li pica l'ullet).

2010-08-25T05:37:00.000-07:00

L'infinit davant nostre...

FASHION FEELING MUSIC a la Sala Muntaner de Barcelona

2010-07-29T11:24:00.000-07:00

Un somni fet realitat. Que ja s'acaba.... o potser no.

Gràcies!

2010-04-13T13:06:00.000-07:00

Poema visual

2010-03-14T15:11:00.000-07:00

Teatre

La recent casadeta

2009-11-19T16:27:00.000-08:00

Una recent casadeta
es lamentava plorant
"ma mare té la culpa
de lo que m’està passant"

M’ha casat amb un vell
que té molts diners
però té una flauta
que no li val res

Per què vull tantes pessetes
si a mi no me fan profit
i si me pica la viola
Me la rascaré amb lo dit

Pareixc una bleda
en un camp de secà
que si no la reguen
no pot espigar

Em buscaré una criat jove
i el motoret regará
Treurà l’aigua fresca
i l’hortet amb saó
i d’eixa manera
creixerà el meló

i d’eixa manera
creixerà el meló

i d’eixa manera
creixerà el meló.

"La recent casadeta" és una cançó popular que es canta a Pedreguer.

vos afegixc el link d'aquesta cançó cantada per Lluís el Sifoner:
http://www.youtube.com/watch?v=MaZIHm78Uf8

EL PARADÍS

2009-11-19T11:37:00.000-08:00

En realitat tenim el paradís tan aprop...
Sols hem d'aturar-nos, aixecar el cap, obrir la mirada, i disfrutar de tot això que permaneix fidel, donant-nos la vida, regalant-nos espais de quietut, de silenci, de pau, de tranquilitat. Espais per respirar, espais que ens acollixen, perquè en realitat nosaltres en formem part.

SALVATGES.....

2009-07-04T06:55:00.000-07:00

Ho trobe a faltar....

Les tres germanes (Txejov)

2009-06-11T10:26:00.000-07:00

I Maixa diu: - Sentiu la música ? Ens abandonen. L'un d'ells ens ha deixat per sempre. I nosaltres quedem soles per recomençar la nostra vida. Hem de viure..., hem de viure....

I Irina diu: - Arribarà un dia que els homes sabran el perquè de tot això, el perquè de tants sofriments. Ja no hi haurà misteri.... Però mentrestant, cal viure.... cal treballar, només treballar.
Demà marxaré sola, tant se val... Ensenyaré a l'escola i donaré la vida als qui potser la necessiten.
Som a la tardor. Aviat vindrà l'hivern, la neu ho cobrirà tot, però jo treballaré, treballaré...

I Olga diu: - La música toca tan alegrement, amb tant d'entusiasme! Tinc ganes de viure! Oh, Déu meu! Passarà el temps i nosaltres també ens n'anirem per tota l'eternitat, i tothom ens oblidarà. Oblidaran les nostres cares, les nostres veus i quantes érem. Però els nostres sofirments es transformaran el joia per als qui vindran després de nosaltres... La felicitat i la pau davallaran per sobre la terra... I es recordaran dels que ara vivim, i ens beneiran. Germanes, germanes estimades, potser aviat podrem saber per què naixem, per què existim, per què sofirm... Si ho sabéssim, si ho sabéssim....

" EL BON DOCTOR"

2009-06-11T09:53:00.000-07:00

Gràcies a tots per fer tot això possible!!!!!!!!!!!

-" Oh!!! Déu meu!!!! sòc feliç!!!!"

BURRERA COMPRIMIDA!!!!!

2009-05-24T16:05:00.000-07:00

2009-05-20T15:28:00.000-07:00

.... Dels privilegis de viure amb una pastissera....

2009-05-18T14:54:00.000-07:00

Per la seva galta delicada tremolava una llàgrima de tant en tant.
Semblava governar les emocions que amb actitud extremament rebel preteninen regnar per sobre d'ella.
Però no amb indignació; la calma i el dolor es disputaven el paper d'expressar el que sentia.
Si heu vist ploure i fer sol al mateix temps, les seves llàgrimes i els seus somriures causaven un efecte molt semblant, però millor encara. Els lleus somriures de plaer que jugaven en el seu llavi encès semblaven ignorar les convidades dels seus ulls, que l'estatge abandonaven com perles que brollessin d'una font de diamants... En fi: que l'aflicció fóra una joia d'un valor altí ssim si tothom li atorgués tan gran bellesa.

Rei Lear , William Shakespeare

... Una mirada....

2009-05-17T16:33:00.000-07:00

Simplement.... el goig de la llum d'una mirada....

Una llum que acull, acompanya....
que somnia i fa somniar

Una mirada que somriu i fa somriure... inevitablement....

Gràcies llumeta!

DINAMITA

2009-05-17T16:21:00.000-07:00

... pròximament ...

el poble....

2009-04-01T15:36:00.000-07:00

Un poble el vols, encara que només sigui per anar-te'n.
Un poble vol dir que no estàs sol, saber que en la gent, en les plantes,en la terra hi ha alguna cosa que és teva, i que fins hi tot quan no hi ets es queda esperant-te.

"La lluna i les fogueres" (Cesare Pavese)

LLETRA

2009-03-05T13:47:00.000-08:00

Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix els curs de cada dia.

T'escric del poble estant i em creixen líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm!

Tot el temps em transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m'allunya.

Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.

Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries
que em nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, a poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí: t'escric i és nit a fora.

¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em deconcerta.

Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci no sotmetre't
a la mesura del desig, i en canvi
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.

Ara t'escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que comparitm, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.

"Miquel Martí Pol"

NARINANTI presenta:

2009-01-22T15:15:00.001-08:00

IJAMINA'T

http://narinanti.blogspot.com

Com en un somni....

.... ÉS L'ÚNICA MANERA....

2009-01-20T14:29:00.000-08:00

Ara, després del que acaba de fer, necessita reafirmar allò que l'ha dut a fer-ho, necessita justificar-se a ella mateixa i tornar a entendre que és millor així. Necessita seguir endavant..

Tot ho recorda borrós. L'últim que recorda d'aquella nit, és l' estrany que li va oferir aquella ampolla per ajudar-la a entrar en calor, per combatre la fredor de la nit.

Ella feia poc que havia arribat a la ciutat, era estrangera, no entenia l'idioma, així i tot havia aconseguit una feina i un pis compartit. Però llavors ja feia un mes que ho havia perdut tot altre cop, que anava a la deriva, nedant en un mar turmentós, sense trobar recer.

I l'únic que li quedava, era el carrer, i refiar-se d'aquell home que li oferia ajuda.

Després d'això, recorda dèbilment les seves llàgrimes, els seus crits, que ja no sap si van arribar a sortir de la seva boca, una dèbil resistència, i aquell dolor infinit...

Tot això ho recorda com en una mena d'estat estrany. Està segura que aquella ampolla duia alguna cosa més que vi, alguna cosa que va fer que perdés el coneixement.

Després el temps va anar molt ràpid, la lluita per sobreviure al carrer és molt dura i no et queda temps per lamentar-te encara més. Has d'aconseguir sortir d'aquesta situació.

Però passats els mesos, se'n va adonar... aquell fill de puta....

Va anar al metge... i llavors va entendre, els vòmits i els marejos, però també aquella malaltia que no la deixava, passava d'una a l'altra i no aconseguia recuperar-se de res.... tenia la SIDA. Segurament el seu fill també la tindria... Volia avortar, fos com fos... però no tenia diners, no podia fer-ho...

Ara és mira les mans, no vol mirar enrerra . No pot evitar que les llàgrimes li afloren. Ella camina ràpid per esborrar del seu cap, l'última imatge d'aquella carona petita, d'aquells ullets innocents que se la miraven amb tendresa, d'aquelles manetes...

“Ho he fet per tu... -és deia- ho he fet per tu.... quina vida t'esperava... quina vida... això no és vida... no vull ser jo qui et porte a aquest món cruel. No vull que més tard sigues tu qui maleeixi haver nascut, com ara ho maleeixo jo... Si no et puc donar una vida feliç, serà millor que et prive d'aquesta. Que els teus ulls segueixin tendres, la teua carona innocent, les teves manetes suaus.... i això per sempre, infinitament, feliç, innocent i tendre. És l'única manera Déu meu... l'única manera....”

.... NARINANTI....

2009-01-11T13:13:00.000-08:00

....NARINANTI....

Presenta:

"IJAMINA 'T"

Un espectacle basat en l’obra
“12 Treballs” de Lluïsa Cunillé,
que mostra petits retalls de la vida en un banc.
Expressa la nostra dislèxia social i la nostra
manera de passar-ho bé amb el teatre.

Repartiment:

Marc Barbena,
Roger Cantos,
David Maqueda
Àlex Mitjà,
Marina Mulet,
Brisa Ronda,
Omar Sanchís.

Direcció:
Assis Tida

Lloc:
Art-Café Bar “ROSA BLANCA”
Carrer Casp nº 68 (Esquina Girona)
Metro, Urquinaona o Catalunya

http://maps.google.es/maps?sourceid=navclient&hl=es&rlz=1T4GZHY_esES242ES242&q=casp%2068&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wl

Horari:
Dimarts, 13 de gener de 2009
A partir de les 22 hores

...la filla del mar...

2009-01-07T15:55:00.000-08:00

“ LA FILLA DEL MAR “

ACTE III: Escena IX

Àgata: Aquí, en aquest lloc, me va parlar aquell dia; i allí esmolant la fitora...

(Pausa.) La fitora?... (Pausa: després corre a buscar-la sota l'escala, amb feréstega

alegria.) Ah! Ja la sé! Ja la tinc! És aquí , aquí , que és meva. ( Besant-la.) Meva!

Tota la vida que ens fem ella i jo, que som com mare i filla i ens estimem, ens

estimem! (Bressant-la en sos braços com si fos una criatura i cantant a mitja veu.)

<> (Llença a la fitora escopint

rabiosa )Eh! Què estic cantant! Si això m'ho deia ell quan m'enganyava! Fora, tot

fora! Ell i jo i la Mariona! Oh! I quina ràbia que li tinc, a la Mariona! Sinó que a ella

no la puc matar perquè sons pares me salvaren la vida... Allà en aquest mar, d'a on a

vegades sento veus que m'hi criden, com si hi hagués quedat per sobre la veu de mos

pares. Filla! Filla! Ah! Quina alenada més grata que m'arriba! ( Descordant-se el coll

i el pit per a rebre-la millor ) I com se m'eixampla el pit al respirar-la! El mar sí que

m'estima ! Això se n'entra a l'ànima ! Aquí a terra misèries i llàgrimes i mort : allà la

pau amb els meus, sense angoixes ni mentides! Eh! Per què veure més a aquest mal

home? Que s'afarti de goig , que ja està bé entre la gent com ell! ( Ha llençat el mocador del coll quedant espitregada.)

Ai pare! Ai mare meva! Ja prou que vos he enyorat ! Obriu-me els braços, que vinc al

vostre cor! Rebeu-me ( Corre a llençar-se al mar.)

L' AUTORETRAT !!!!

2008-12-09T18:21:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=dkFA9QaMHN4

MIRA LA LLUNA.... I .... SOMRIU...

2008-11-13T16:06:00.000-08:00

Almenys ara tenia la terrassa,
almenys podia imaginar
per uns instants,
que s'hi trobava lluny,
que era un poc més lliure...

Almenys la podia veure...

I fou en aquella terrassa,
que començà a entonar la vella cançó,
la cançó d'un altre temps
un temps llunyà,
que s'havia quedat a viure amb ella,
com un vell record
i li feia entonar
aquella melodia,
aquells mots ininteligibles...

Poc a poc
se li anava liquant la desesperança
i ella l'anava calmant
i se li escalfava el cor...

L'havia trobada tant a faltar...
Però era en moments així
quan, desemparada ,
l'anava a buscar,
per desfer-se,
entregar-se als seus braços
I ser...
ser... lliurement

I estimar lliurement.

Mirava avall i veia com el torrent
de les seves pròpies llàgrimes
havia arrassat amb aquell artifici,
que ja no li servia,
que ja no volia.

I ara desprotegida de tot allò...
Es llençava a viure...
ara, tanmateix, sense por...

Sempre li quedaria la lluna...
i un somriure...
i tants somriures mig oblidats ja...

... Dedicat a aquella qui, fidel, ens cuida i ens il·lumina les obscuritats del ser...
Perquè incondicionalment ens recorda que, a pesar de tot, val la pena atrevir-se a viure...

difuminant....

2008-11-09T15:34:00.000-08:00

Difuminant...i tanmateix estimant...

Cartes incompletes...
guardades entre les pàgines d'un quadern ratllat,
on cada mot pren la importancia que té...
mi més...
ni menys....

Petits bocins d'ànima
que s'expressen en formes arrodonides
a través de la tinta,
sobre papers de colors
tacats de llàgrimes i esperança,
de somnis i realitats

Encara s'entreveuen les restes de la batalla
en cada mot,
com glopades d'un enyor
que esgarra les entranyes...

I les paraules rellisquen i van més enllà,
fòra del temps,
lluny d'alló palpable..
i es dibuixen en l'aire,
com la flaire de l'espigol, el romer, la frigola...

I et transporten allà on s'havien trobat,
on havien sigut,
i llavors els mots escrits
es barregen amb aquells mots ja dits,
mots que sortien de boques
de mans, d'ulls, de mirades i somriures
d'infinites abraçades...

Tot aixó s'hi troba allà en aquella muntanya
on un dia volaren junts...
Allí es on es desafien les lleis més bàsiques
la gravetat, el temps i l'espai...
I en certa manera s'hi troben
abraçats i envoltats d'aquesta flaire que desprenen els mots...

Però pot arribar a ser tan confus...
com els somnis...
immersos en un no temps, no espai...
sense present ni futur...
llàstima que sols siguen uns instants de glòria,
però tan intensos...

Un somni confus...

2008-11-03T15:45:00.000-08:00

"¿Que significa estar enamorat? Ningú no ho sap tampoc. ¿Què són els somnis? ¿ Què és la fe, els idels, l'amor? Tot, tot és tan confús... Cada u tragina dins seu un pou el fons del qual li és desconegut, si tant és que arriba a tenir un fons. Alguna rara vegada i descendim, però és en somnis; i un cop desperts ja no comprenem res."

... Incerta Glòria ... Joan Sales....

CANÇÓ DE PLUJA...

2008-11-03T15:30:00.000-08:00

Cançó de plutja
Lluis el Sifoner

De tot el que tinc,

de tot el que vull

tan sols un record

que no em fa profit

la llarga tristor

i el resentiment

de no haver pogut

tindre´t a prop meu.

Te´n vares anar sense haver estat

no has dit el perque ni mai no ho diràs

després no hem segut res que es puga dir

sols erem dos morts trepitjant la nit.

La nit s´ha finit

allò nostre també

ara tu ets por,

i jo soc "al vent"

ni falta que fa

que parles amb mi

serem sols cançó

que no tindrà fi.

Serem un poema

que ningú no ha fet

un gest que fa riure

i plore i no vens

i un dia no lluny

que el món siga roig

i sols la bandera

em porte avant.

Serem la cançó cantada cridant

estrofa sens versos poema incordiant

després sols després

serém els amants

de versos que hem fet

sofrint i lluitant.

http://www.youtube.com/watch?v=2_mawWe8oG4

" Waslala "

2008-09-06T03:50:00.000-07:00

Escoltar el moviment

Tocar amb la mirada

Olorar el sabor

I saborejar el tacte...

Parlar-li al vent

Escoltar el silenci que regna baix de tot soroll...

Palpar la llum que travessa les fulles a través del vent

Traçar camins amb la imaginació,

camins de llum, d'una esperança que aborrona,

i una especie d'escalfor a les entranyes produida per una imatge no definida que es crea a través del camí imaginari i tan real alhora...

I és aquesta escalfor la que t'impulsa a emprendre el camí...

... Waslala ...

<< A l'ombra del savi advocater >>

...Bel·la... per part de uela....

2008-09-04T11:06:00.000-07:00

I les infinites histories del uelo Josep i la uela Pepa...

" Ella no parlava mai de ningú, no contava cap de contaralla... ella sols parlava de son pare...
... era sabut de veritat, i contava histories al racó del foc, si les volies de plorar tots ploraven i si les volies de risa tots acabaven riguent...
i si n'era de bona persona... acollia a tots els que ho necessitaven, deixava que dormiren allí al riu-rau ,.. i mai no li van fer res...
i quan s'esperava vetlant al raconet de foc, esperant per donar menjar a l'aca...
Paperet que llegia, paperet que s'ensenyava de memòria... tantes histories sabia tan sols llegir-les una volta...
mirant el cel sabia quina hora era...
Ella igual que sa mare, sols parla del uelo i de sa mare... no li agraden les contaralles... ella continua contant les històries que a ella li han contat... "

" Bel·la "

RABOSETA NANA ON ETS????!!!!!

2008-08-21T06:26:00.000-07:00

Encara la recorde... i encara gire el cap quan vaig cap a gata o cap a La Llosa,per veure si aconseguixc divisar aquella aventurera raboseta de veu aguda que em saludava sempre que jo la cridava a plena veu
- " Raboseta nana!!!! on ets??? "...
Em pregunte si encara viurà allà a la Cova de les Miqueles... I quines noves aventures tindrà per a contar-me... hauré d'anar a visitar-la...

<<... recordant records...>>

... gracies ...

TOTS SOM UN POC PIRATES...

2008-08-20T06:21:00.000-07:00

Perquè en el fons tots tenim, encara que siga amagat, un esperit aventurer... i l'esperança de trobar el tresor...
Anims pirates!!!

EL ROQUET I LA BENETA

2008-08-02T14:23:00.000-07:00

El Roquet i la Beneta a berenar se'n han anat,
tanta ha sigut la fartera,
que el Roquet s'ha escagassat,
s'encomana a santa Rita ell que es veu tot apurat,
es tira un pet i s'esguita cada credo arromangat,
el Roquet i la Beneta a berenar se'n han anat...

<< HISTORIES DEL BESAVI JOSEP >>

... la màgia teixida en els nostres somnis...

2008-07-22T12:17:00.000-07:00

... Les altes sacerdotesses de la imaginació....

Potser si.. tots duem la màgia a dins.. teixida en els nostres somnis.
Diuen que <<...la màgia floreix quan expresses el teu somni i fas desaparèixer les fronteres. Els somnis poden canviar la vida , i a la llarga el món. L'alliberament comença amb imatges que ballen al teu cap, i llavors pots traduir aquestes imatges a paraules. I les paraules no costen res!...>>

"Oh,si,tia Habiba, pensava jo, jo seré maga.
Travessaré aquesta vida de codis estrictes que m'espera en els carrers estrets de la medina amb els ulls clavats en el somni...
Les paraules, les estimaré.
Les cultivaré per il·luminar les nits,
per derruir murs,
i empetitir portes.
Sembla prou fàcil, tia Habiba , quan tu i la Xama entreu i sortiu del fràgil tetatre encortinat,
Tan fràgil a última hora de la nit, en aquella terrassa remota.
Però tan vital, tan nodridor, tan meravellós.
Esdevindré una maga
Cisellaré les paraules per compartir el somni i fer esdevenir inútils les fronteres."

Fatima Mernissi " Somnis de l'harem"

somnim doncs.... i travessem fronteres...

LLIURE DEL PES DE LA CARN....

2008-05-28T04:41:00.000-07:00

" Ara que la nit desfà totes les coses corpòries
i que la sang s'apaivaga
amb el vell reclam dels somnis,
llença't al riu de la son,
Amor, criatura, dorm.

Lliure del pes de la carn,
el teu esperit divaga
pels obscurs boscos espessos
de la lassitud secreta.
No vull que fogs ni gripaus,
Amor, te m'espantin. Dorm.

Que el dolç corrent subterrani
al curs segur dels planetes
se't concordi amb transparències
demúsica innominada.
De lluny vetllo el teu viatge,
Amor, fins que en tornis. Dorm."

<<>>

....Una forta pluja que cau i ens desfà, poc a poc, amb tranquilitat .... i tornem a ser fang....
Però un ùltim alé ... una ùltima espurna d'aquell foc que abans cremava amb força, fa que tornem a neixer.... aquest cop nus, davant la vida. Sense res més que el nostre cos.... lluny de convencions socials... lluny de prejudicis... lluny d'aquelles pors que ens impedien avançar....
Lluny de tot això i més aprop de la immensitat de no se on.....

I continua sonant la melodia....

i un salt al buit.....

DEIXANT SONAR LA MELODIA...

2008-05-17T15:34:00.000-07:00

Allí estava, recordant-me cada matí tot allò que en certa manera havia abandonat... allò que havia sigut i potser encara era...
Aquella peça que havia deixat a mitjes... aquelles notes que encara resonen a les meues orelles... i aquells camins que els meus dits encara recorden.
Però aquell matí, despés d'aquell estrany somni... vaig sentir la necessitat de treure la pols que el temps havia anat acumulant i obrir la capsa.
Llavors el vaig retrobar... i encara sonava... va ser llavors quan es va iniciar la tempesta... aquesta tempesta que encara m'arrastra a un lloc incert on no paren de sonar antigues notes greus i agudes que m'evoquen tot alló guardat a la capsa... i no em queda més remei que improvisar i tocar les velles cançons i acabar aquelles peces a mitges i iniciar noves cançons...

deixant sonar la melodia...

AQUELLS RACONS ....

2008-04-23T14:04:00.000-07:00

" El paissatge és memòria... més enllà dels seus llimits, el paissatge sosté les petjades del passat, reconstrueix recorts, projecta en la mirada les ombres d'altre temps que ja sols existeix com a reflex d'ell mateix en la memòria del viatger o de qui , simplement, segueix fidel a aquest paissatge."

"... el paissatge és la font originaria i principal de la melangia..."

------ < El rio del olvido > ------- " Julio Llamazares"

Pot ser, per això, quan va deixar que el paissatge començara a formar part d'ella, va evocar quasi sense adonar-se'n aquells vells anels... i el temps va desapareixer.

El present , el passat i el futur és barrejaven regalant-li aquell sentiment d'immensitat, d'infinit...

I de sobte, va entendre que en aquell moment el paissatge era l'expressió d'ella mateixa, que ella era el paissatge... que descobrint aquell racó del món i fusionant-se amb ell, no havia fet res més que iluminar un raconet del seu ser...

---->> INTERRAIL '07 <<---- " Bled ( Eslovenia), Gries im sellrain ( Austria ), Venècia "

AMB L'ESPERANÇA D'UN NOU HORITZÓ

2008-04-02T15:08:00.000-07:00

(Un vaixell . Al centre la vela plegada. A l'esquerre de la vela, en primer terme, un bagul i una xarxa de pescadors embolicada. A un lateral, una barana que limita el vaixell.
Tota l'escena il.luminada amb una llum rogenca i amb un so de fons de gavines (està sortint el sol).

Ella puja al vaixell, sols du com a equipatge una vella bossa de mà i un mocador que li recull els cabells. Sembla cansada, té el rostre cansat, amb els ulls caiguts i unes ulleres molt marcades, els muscles li pengen cap avant i camina lentament com si tot el cos li pesara...

Al posar als peus al vaixell, Laura es desequilibra i trontolla degut al moviment de les onades que sacsegen el terra. Li cau la bossa al terra, s'ajup per recollir-la, però un altre sacseig un poc més fort la fa trontollar encara més i quasi la tira al terra.
Deixa l'equipatge on ha caigut. S'aixeca i observa amb urgència el seu entorn, buscant un lloc per seure, la seua mirada s'atura en el bagul. 'Llavors comença a caminar cap al bagul intentant mantenir l'equilibri.
S'hi asseu. Tanca els ulls, acota el cap i se'l sosté amb les dues mans, s'hi està una estoneta amb aquesta postura vins que poc a poc va recuperant l'equilibri.

De sobte una brisa d'aire fresc li fa volar els cabells fent volar alhora el mocador que duia al cap. Ella obre els ulls, aixeca el cap i seguix amb la mirada com el vent s'endú el seu mocador sense moure's un pèl, fins que el perd de vista... Respira profundament i somriu.

El vent desplega la vela fent un fort soroll que fa que Laura s'hi fixe el moviment de la vela que té a sobre. I se la quedi mirant. La respiració se li accelera, el cos s'inclina cap avant, mou les cames amb neguit i s'aixeca. Es posa a córrer amunt i avall del vaixell cridant a plena veu. Fins que veu la barana i cansada de correr, s'hi recolza i mira l'horitzó.

Poc a poc la respiració torna a la normalitat , cada cop és més profunda i tranquil·la. S'acarona els braços amb tendresa, com vullguent abraçar-se ella mateixa, amb un somriure d'esperança que se li va dibuixant al rostre.
S'acarona el coll i accidentalment toca el collar, se li esborra el somriure. Es treu el collaret, el mira, allarga la mà fòra de la barana. tanca els ulls i fa un gest com si anés a llençar-lo, però de sobte, s'atura, obri els ulls, el mira i se'l torna a posar lentament mentre dolces llàgrimes s'esgolen per les seves galtes i un petit somriure agredolç comença a canviar-li el rostre.

Arriba ell.

Toni es queda mirant-la des de l'entrada del vaixell. S'acosta lentament cap a ella, li dona un petó al front, li agafa les mans, la mira als ulls, li seca les llàgrimes i diu:)

TONI: Estàs preparada?
LAURA: Estic decidida... ho deixe tot...
TONI: Anem doncs...

(Ell la torna a besar, deslliga el vaixell i deixa que el vent acaroni la vela marcant el nou rumb. Mentre deixen que la llum d'un nou dia els acarone els cossos.
Ella l'abraça i marxen.)